Què passa si…ENS FEM FAMÍLIA D’ACOLLIDA

Casa meva és molt gran. Visc aquí des que tenia 18 mesos. Abans vivía amb els meus pares, però no sé per què, un dia vaig anar a parar aquí. Suposo que em devia portar molt malament perquè es va decidir que si jo marxava, les coses podrien arreglar-se.

Jo era petit, però encara ara sento el dolor d’estar separat de la mare. Jo a l’escola veig que els nens estan amb les seves famílies. A mi em porta a escola una educadora i em recull a la tarda un altre educador.Són les persones que em cuiden la major part del temps, però hi ha més: els caps de setmana visc amb uns altres educadors, els de la nit són uns altres i a l’estiu són també diferents, perquè se’n van de vacances i venen uns de nous.

La veritat és que em cuiden molt bé, però a mi m’agradaria que fossin sempre les mateixes persones, poder sentir-me molt especial i exclusiu pels que tenen cura de mi. Allà on visc això és difícil, cada educador ha d’estar amb un grup de nens i nenes. Jo sóc el més petit del grup dels mitjans, encara que ja he fet els tres anys. Un company meu, va marxar de la casa fa uns dies. El va venir a veure una família, van estar junts durant uns dies i va marxar amb ells.

Estic molt content per ell, i alhora em dóna una mica d’enveja. També tristesa, perquè el trobo a faltar, i ràbia, perquè al segon dia que va venir aquella família, en Joan ja no volia saber res de nosaltres, només estaba pendent que arribessin ells. M’han dit que els hi diuen famílies d’acollida. A mi m’agradaria que trobessin una per mi.

Jo veig als meus pares dues hores al mes. Encara que no entenc el que passa, m’agrada seguir-los veient. M’han dit que quan solucionin els problemes que fan que no puguin estar amb mi, llavors podré tornar, però sembla que no és gens fàcil, fa dos anys que ho diuen. Els pares fan el que poden, però els hi costa. Mentrestant, voldria viure amb una família.

Diuen que no hi ha prou d’aquestes famílies d’acollida, que quan hi hagi alguna disposada a viure amb mi, m’ho diran i podré anar-hi. Però això sembla difícil també.

Sovint imagino que visc amb una família, que algú que m’estima m’acompanya al llit a mi sol i es queda al meu costat fins que m’adormo, i que cada dia em desperten les mateixes persones.

Suposo que hi ha molts més nens que estan en una situació semblant la meva, m’agradaria que hi hagués famílies acollidores també per a tots ells. No ho sé, potser demano massa.